A LA LLENGUA PÀTRIA

Salut, oh llengua rica d’harmonies
que en la maror has sortejat l’escull
del desafecte greu. Beneita sies,
llengua d l’alt En Jaume i Ramon Llull!

Entre els lleials que no et volgueren morta
ni menyspreada m’he pogut comptar;
som de l’estol que mai per mai comporta
la cendra ofegadora dins ta llar.

Princesa de florides primaveres
en castell que no es dóna a l’enderroc!
Mercès, oh llengua pàtria, que em volgueres
al teu servei humil de ventafoc.

Desitjar salut a la “nostra llengua” és quelcom que en aquests moments és molt necessari. Per a complir aquest desig el millor que podem fer és saber-la defensar i això podem aconseguir-ho si prèviament aprenem a conèixer-la, i estimar-la.

Si sabéssim reconèixer la seva gran riquesa amb les seves harmonies, sabríem superar tots els esculls i antipaties de les persones que no l’estimen. Preciós el reconeixement i categoria que li dona la M. Antònia, per haver sigut la llengua de dues persones tan importants per a la nostra història i a la vegada tan lligats a l’illa de l’autora, com són en Jaume I i Ramón Llull.

Voldria que sempre la meva/nostra lleialtat fos present i cap cendra pogués ofegar-la.

La força de la nostra llengua l’ha fet que pogués gaudir de florides primaveres i malgrat no ha faltat qui ha pensat i creu encara ara, que ha estat i és previsible la seva desaparició, l’estimació de totes les persones que al llarg dels segles l’ha parlat, llegit i estimat, ha construït aquest castell inextingible del que nosaltres ens cal ser-ne fervents guardians i així poder continuar la gran tasca dels nostres avantpassats.

Qui perd la LLENGUA per la IDENTITAT!!!

ROSA FABREGAT

Em plau presentar-vos a totes les companyes, Rosa Fabregat, amb qui tinc la gran sort de gaudir de la seva amistat.

Entenc que tota la seva trajectòria entre dins del que estem treballant aquest any “Memòria de la Transició” i per tant he cregut que la millor manera de saber qui és, per les que encara no la coneixeu, és llegint el poema que aquest any ha compost amb motiu del Dia de la Dona que va commemorar l'Ajuntament de Llorenç del Penedès. Gaudiu-ne!

NO CALLAREM, LES DONES

No callarem, les dones. No callarem.
Contra el silenci de la història
que ens ha esborrat sens compassió. Conscienciació.

No hem existit, les dones,
tot practicant la submissió
que ens inculcaven en la infància. Marginació.

Ens han negat la nostra força.
Han esborrat els nostres dons
massa cronistes de la història.

No hem existit, car no s’ha escrit
en els seus llibres, la nostra vida.
No callarem, contra l’oblit, les dones.

Fa massa segles que ho fem.
Defensarem el que ens pertoca.
No callarem. Exigirem tots els drets
ja conquerits i lluitarem pels que ens neguen.
Igualtat en el treball i la família.
Paritat en les religions que ens anorreen. Com la nostra.

Igualtat en l’educació i en el poder de decisió
de les escoles, de les empreses,
ajuntaments, universitats, institucions.

Fora per sempre la imatge cruel de tants homes
comandant el món, sense la dona.
No callarem les dones. No callarem.

Per si voleu saber-ne més, us diré que va néixer a Cervera, la Segarra l’any 1933. És escriptora i farmacèutica. Doctora en Farmàcia i Acadèmica de la Real Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. Col·legiada d’Honor del Col·legi de Farmacèutics de Lleida i Sòcia d’Honor de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana).

La seva activitat literària s'ha desenvolupat en la poesia, la narrativa i com articulista.


Us desitjo una BONA PASQUA per a tothom

COMENTARIS A LA CONFERÈNCIA DE "JOSEFA CONTIJOCH"

Quants pensaments afloren al meditar el contingut de la conferència que ens va regalar la Josefa Contijoch. Personalment em resulta molt difícil ordenar-los, però tot i així vaig a intentar comentar-ne alguns del que ara mateix m’agradaria compartir amb vosaltres.

Els inicio fent un petit apunt que considero convenient tenir present, i es que el naixement del patriarcat ho és a conseqüència del final violent d’una societat governada per divinitats femenines i aquest canvi provoca l’existència d’un força dominadora vers les dones, que després de molts segles encara existeix i evidentment, en uns països més que en altres.

Si parlem de la persona-escriptora és totalment cert que necessita tenir veu pròpia, un estil que l’identifiqui i això durant molts segles s’ha vist amagat per culpa del patriarcat dominant. Però no hem d’oblidar que també s’han vist privades d’aquest ressò, les dones pintores, filòsofes, científiques, etc. Tot estava definit pel camí que marcaven els homes: pare, marit, clergue, professor...

Ara però, que en el nostre país on, en principi i de forma oficial, no som marginades, crec que les dones tenim un gran repte i per això m’agradaria assenyalar com a objectiu prioritari el que diu la filòsofa Fina Birulés: “A diferència de les relacions de poder, l’autoritat mai no es posseeix sinó que sempre és concedida pels altres”

Per poder gaudir d’aquesta autoritat m’atreviria a dir que ens cal:

- aconseguir que les dones, cada vegada més, siguem posseïdores de la cultura,
- augmentar la nostra autoestima, tantes vegades menyspreada,
- cercar i defensar sempre la veritat; que no hi hagi res ni ningú a fer-nos callar,
- conscienciar-nos de la necessitat de treballar per a conquerir arreu la paritat,

Us adoneu que és molt necessari que les dones siguem capaces d’aconseguir aquesta autoritat? Si l’assolíssim no seria quelcom que ajudaria a aconseguir la paritat? M’atreveixo a proposar que hi dediquem els nostres esforços, en primer lloc per ajudar-nos a nosaltres mateixes i després con agraïment a totes les companyes que ens han precedit al llarg dels temps i que tant han treballat i lluitat pel reconeixement de totes les dones.

És inadmissible que per comoditat, perquè pensem que ja estem bé, que hem aconseguit algunes fites inimaginables temps enrera, ja ens podem creuar de braços. No, això de cap de les maneres, primer perquè encara hi ha molts llocs on les dones no gaudeixen del privilegi de llibertat que tenim nosaltres i segon perquè encara que, de forma submergida, a casa nostra existeix el patriarcat de manera considerable.

I finalment, perquè com diu la pròpia JC: El camí començat per les dones fa uns cent anys és, per descomptat, un camí de no retorn i també perquè no ens considerem subjectes passius, sinó perquè som persones que actuem de ple dret. Agraïm que la JC estigui convençuda que MMM és ja una obra-mare per les a les dones que escriuen; per les que la llegim també.

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal




És un gran do saber expressar i agrair ser Dona amb tant poques paraules. Entenc que és una resposta molt contundent a la quantitat de vegades que ha estat menyspreada la persona per raó del seu gènere.

Des de fa molts segles que la dona ha estat denigrada tant pels filòsofs com per les respectives societats civils i no cal dir per totes les religions, si més no, per algunes que conec i molt principalment per la catòlica.

Ser conscient de la discriminació que vers la dona hi ha hagut i per desgracia encara en el segle XXI i continua havent-hi, fa que la M. Mercè Marçal conscient de la mancança de les dones, agraïa : haver nascut dona.

Què difícil és quan una persona te poder, de qualsevol tipus, adonar-se de la realitat i actuar amb responsabilitat i coherència. M. Mercè Marçal ho sabia prou bé i per això, entenc, que agraïa el do de : classe baixa.

Viure en un petit país on la cultura és reprimida, la llengua refusada i prohibida, fa que les persones que estimen la seva terra i alhora es consideren obligades a treballar per la seva defensa, agraeixin el do haver nascut en una : nació oprimida.

Finalment està clar que per poder assumir aquests tres dons, cal de totes totes, ser rebel; altrament és impossible. Por existir qui pensi que amb submissió també es poden aconseguir objectius, personalment crec que quan la finalitat és tan important, no hi ha cap més remei que ser rebel, sinó els poders de l’entorn absorbeixen els intents.

Aquesta setmana que hem recordat el “Dia internacional de les Dones” em plau haver fet aquest reconeixement a aquesta gran dona M. Mercè Marçal, que tant va treballar pel feminisme en els nostres dies. Tenim la sort de gaudir de la seva obra i això ens esperona a continuar, cadascuna en el seu lloc, la seva tasca, el que vol dir no oblidar mai, mai, que les dones aquí i arreu som persones amb igualtat de virtuts i defectes com els nostres companys, els homes, i per tant fins que no existeixi una vertadera i real paritat no hem de deixar de tenir present la responsabilitat que voluntàriament hem assumit.

FADES I BRUIXES

Avui sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
Endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

(Bruixa de dol – M. Mercè Marçal)

En l’imaginari popular diem que:

FADA.- Criatura petita, presumida, rica en sensibilitat, amant del silenci i el moviment. Algunes habiten en els prats, altres en els jardins coberts de flors... Es troben en una atmosfera que la nostra vista no pot captar.

Resumiria dient: són éssers femenins, fascinants, seductors i que malgrat no hem pogut veure, estimem. Quin goig explicar un conte de fades!

BRUIXA.- És una dona que, per mitjà d’un pacte amb el dimoni, ha aconseguit poders sobrenaturals, que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques. S’acostuma a presentar com una dona vella, lletja i dolenta.

El meu resum és: convé contraposar un tipus de dona a la fada.


De les fades, si més no pel que a mi respecta, tan sols les conec en contes més o menys bonics, positius,.. que fan de bon explicar, perquè els infants que els escolten, els permet descobrir un món màgic que sempre te molt bona acceptació.

En quan a les bruixes això ja és tota una altra història. Efectivament també serveixen per explicar contes però totalment contraris, vull dir que són per a fer por, renyar, en una paraula, es tracta de personatges negatius.

Però havent exposat el servei que fan tant les fades com les bruixes, potser convé desmitificar una mica a aquestes últimes, ja que la història no és la que normalment fem servir, sinó ben al contrari.

Durant l’edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar aquestes creences entre la població, atribuint a les bruixes totes les calamitats o per marginar, empresonar i fins tot executar-les perquè no encaixaven en l’ordre social establert.

I per què no encaixaven? Doncs perquè en la època de la Inquisició, tota dona vella, sola, pobra o amb tares físiques no era acceptada i corria el greu perill de ser acusada de bruixa i ser executada, sense cap garantia processal, després d’haver passat per dies d’interrogatoris i cruels tortures físiques. Obtenir o no una confessió, tan se valia.

El fet és que entre 1450 i 1750 moltes regions d’Europa, i sobretot Catalunya, van patir la cacera de bruixes. En total, es calcula que es van processar 110.000 persones i es van executar unes 60.000, la majoria pel sistema de la forca i d’altres cremades. A casa nostra es van produir més de 400 execucions, moltes més que a la resta d’Espanya, on només se’n van produir 107.

Una vegada més constatem que ignorància i poder, dona com a resultat una gran quantitat d’injustícies.

Ara és quan m’apropio del pont simbòlic que estableix M. Mercè Marçal per a fer-nos veure la possibilitat d’establir l’espai mític on les fades i les bruixes s’estimem.

Considero que les diferències existents entre persones, poden molt bé ser abolides si ambdós grups oposats, fan servir la intel·ligència, el coneixement i el diàleg que permeti l’intercanvi de les “escombres i varetes” i així aconseguir un món millor.

ISABEL DE VILLENA

Elionor Manuel de Villena (València 1430-1490) fou filla natural de Enrique de Villena, pertanyent a la família dels reis d’Aragó i Castella. Als quinze anys va canviar-se el nom i va entrar per voluntat pròpia al convent de la Santíssima Trinitat de les Clarisses de València, on l’any 1463 va ser nomenada abadessa I fins a la seva mort.

La seva vida de contemplació i espiritualitat la porten a escriure diferents tractats sobre la vida religiosa, malgrat que de tota la seva obra solament s’ha conservat la Vita Christi (Vida de Crist), que ha merescut un reconeixement universal. Va poder ser publicada l’any 1497 gràcies a la abadessa que la va substituir a la seva mort, Sor Aldonça de Montsoriu .

Aquest llibre va néixer com un compendi de doctrina, però va convertir-se en una de les peces importants de la literatura del segle XV (El Segle d’Or Valencià). Les escasses publicacions escrites per dones en aquella època , fa que sigui un referent extraordinari. Fou lliurat a la Reina Isabel La Catòlica.

Hi ha la creença que Isabel compartir les seves idees literàries amb el metge del convent Jaume Roig i sembla que s’ha volgut veure en la Vita Christi, una resposta a la misogínia d’aquest senyor.

Es podria dir que el seu contingut dedicat a parlar de les dones en relació directa amb Crist, va tenir com a base, per un costat els llibres apòcrifs o tradicionals, i per l’altre la influència del seu pare vers la validesa de textos no reconeguts per l’Església i també l’exalçament de la dona.

Vita Christi va molt més enllà del relat bíblic: molts capítols estan dedicats no tant a la narració dels fets de Jesús, com a descriure les ressonàncies que aquests fets tenien en Maria. Després, en el desenvolupament de la història del Crist, l’abadessa tria dels Evangelis sempre que pot, aquells passatges en els quals les dones, directament o indirecta, figuren com a coprotagonistes decisives. Maria Magdalena, per exemple, ocupa en el seu relat un lloc en extensió i en consideració, de que manca en els Evangelis. En tot moment del Vita Christi, hi ha una dona que es relaciona amb Jesús; en tot moment hi ha una dona que els sentiments i les seves paraules resumeixen l’abast o la significació de l’episodi evangèlic.

Pot una obra del segle XV considerar-se feminista? Si, si n’accepten com a definició la defensa de la dignitat de la dona. Destaca de l’Evangeli els passatges que mostren la fermesa femenina i de manera molt especial la fidelitat del col·lectiu de dones en la Passió, front a la covardia i l’abandó dels deixebles barons. Però sens dubte és la Magdalena qui personifica de manera especial la fermesa del seu sexe.

Consideracions a fer al conèixer la vida de Isabel de Villena :

PRIMERA.- Entenc que per la Maria Mercè Marçal sigui una de les seves mares literàries, si tenim en compte la seva reivindicació: necessitat de construir una genealogia pròpiament femenina, atès que la cultura universal és gairebé masculina. Ella fa una crida a les dones escriptores a no renunciar a la pròpia història i a no acceptar la invisibilitat cultural a que les ha sotmès el patriarcat al llarg del temps.

Paraules de la Maria Mercè: “Estic convençuda que només visitant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una altra mirada podem “desemmascarar” i “revelar” tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres”

El seu reconeixement a Vita Christi, ho atribueix a tres conceptes molt importants a tenir present,

1er) Dona : es gesta i es publica entre dones

2n) Femenina : perquè encara que aparentment es tracta d’una vida de Jesucrist la
protagonista és Maria, la seva mare

3er) Feminista : defensa la dignitat del gènere femení, en un intent de combatre els textos
misògins de l’època.

En definitiva: pel seu feminisme literari.

SEGONA.- Al llarg del segles tenim constància de moltes dones grans escriptores i poetesses, religioses. Per un costat entrar a un convent, era una forma de poder deslligar-se del patriarcat familiar i per altra, tenir la opció de dedicar-se pel que se sentien atretes, com podia ser l’escriptura, la música, etc.

El meu pesar és que han passat més de cinc segles i encara moltes de les coses que en aquesta obra exposa Isabel de Villena continua tenint plena vigència: encara les dones que han conviscut amb Jesús, són les grans desconegudes; encara ara falta i molt, una lectura feminista dels llibres sagrats. Acabaré dient: quan temps perdut!!

DESCRIURE UN OBJECTE QUOTIDIÀ.

Tan bon punt vaig escoltar quina tasca havíem de fer, no sé per què em va venir al cap que el meu no seria un objecte sinó un lloc, i aquest és, EL MENJADOR.

En aquesta estança és del tot imprescindible viure-hi alguna estona del dia. Sí, ja sé que a vegades queda relegat aquest servei en un altre espai de la vivenda, però que en cap cas és substitut del tot, del MENJADOR.

El lloc que he escollit ha estat en una determinada època de la meva vida, el TOT. Allà estava sempre la família: els infants hi fèiem els treballs de l’escola; les mares hi planxaven o cosien, les tardes de diumenges era el lloc de passar l’estona jugant a qualsevol dels jocs d’entreteniment més corrents, i quines rialles, i com es gaudia de l’entorn familiar o de persones amigues; lloc de conversa i també per què no dir-ho, de discussions més o menys importants de la família; de recepció de les visites, en una paraula, servia per qualsevol acte o tasca familiar. Era el nucli de la vivenda.

Tancar els ull em porta al record del meu primer MENJADOR. Hi veig un bufet, una vitrina, un armari raconer, un quadre, una ràdio posada en un petit prestatge a la paret i al cap d’un temps hi va aparèixer una “nevera”. Això ja era una altra cosa a afegir a la comoditat familiar.

Ara el MENJADOR Déu n’hi do! com ha canviat la seva fisonomia. El primer que s’hi col·loca és un sofà i com més còmode i gran millor. Ha de permetre, si es vol, aquell tancar els ulls deu minutets tan bons per relaxar-se; contemplar la televisió i molt especialment gaudir de la lectura d’un bon llibre. També hi ha la possibilitat de descansar-hi escoltant música. M’atreviria a dir que l’eix d’aquesta estança pel que fa al dia, dia, és el sofà.

He deixat expressament de nomenar la “taula”, ja que considero que ha estat i encara és, tot i havent canviat la composició dels elements que hi ha al MENJADOR, un element indispensable en cada llar.

¿Ens adonem de la importància d’aquest moble? Del tot imprescindible en dies assenyalats per poder-se reunir tota la família; de conversar sobre qualsevol tema; situades les persones al seu entorn existeix una separació obligada per la taula que dona una certa independència a cadascuna, però alhora permet poder-se veure cara a cara i això ajuda a trobar motius per convergir en la discussió, cosa que sempre és plausible i finalment, he de reconèixer que en aquest nou MENJADOR tenim la sort de poder gaudir de dos mobles insubstituïbles: sofà i taula.

Per tot això no puc per menys que ser una fidel i entusiasta admiradora del MENJADOR.