A LA LLENGUA PÀTRIA

Salut, oh llengua rica d’harmonies
que en la maror has sortejat l’escull
del desafecte greu. Beneita sies,
llengua d l’alt En Jaume i Ramon Llull!

Entre els lleials que no et volgueren morta
ni menyspreada m’he pogut comptar;
som de l’estol que mai per mai comporta
la cendra ofegadora dins ta llar.

Princesa de florides primaveres
en castell que no es dóna a l’enderroc!
Mercès, oh llengua pàtria, que em volgueres
al teu servei humil de ventafoc.

Desitjar salut a la “nostra llengua” és quelcom que en aquests moments és molt necessari. Per a complir aquest desig el millor que podem fer és saber-la defensar i això podem aconseguir-ho si prèviament aprenem a conèixer-la, i estimar-la.

Si sabéssim reconèixer la seva gran riquesa amb les seves harmonies, sabríem superar tots els esculls i antipaties de les persones que no l’estimen. Preciós el reconeixement i categoria que li dona la M. Antònia, per haver sigut la llengua de dues persones tan importants per a la nostra història i a la vegada tan lligats a l’illa de l’autora, com són en Jaume I i Ramón Llull.

Voldria que sempre la meva/nostra lleialtat fos present i cap cendra pogués ofegar-la.

La força de la nostra llengua l’ha fet que pogués gaudir de florides primaveres i malgrat no ha faltat qui ha pensat i creu encara ara, que ha estat i és previsible la seva desaparició, l’estimació de totes les persones que al llarg dels segles l’ha parlat, llegit i estimat, ha construït aquest castell inextingible del que nosaltres ens cal ser-ne fervents guardians i així poder continuar la gran tasca dels nostres avantpassats.

Qui perd la LLENGUA per la IDENTITAT!!!