Quants pensaments afloren al meditar el contingut de la conferència que ens va regalar la Josefa Contijoch. Personalment em resulta molt difícil ordenar-los, però tot i així vaig a intentar comentar-ne alguns del que ara mateix m’agradaria compartir amb vosaltres.
Els inicio fent un petit apunt que considero convenient tenir present, i es que el naixement del patriarcat ho és a conseqüència del final violent d’una societat governada per divinitats femenines i aquest canvi provoca l’existència d’un força dominadora vers les dones, que després de molts segles encara existeix i evidentment, en uns països més que en altres.
Si parlem de la persona-escriptora és totalment cert que necessita tenir veu pròpia, un estil que l’identifiqui i això durant molts segles s’ha vist amagat per culpa del patriarcat dominant. Però no hem d’oblidar que també s’han vist privades d’aquest ressò, les dones pintores, filòsofes, científiques, etc. Tot estava definit pel camí que marcaven els homes: pare, marit, clergue, professor...
Ara però, que en el nostre país on, en principi i de forma oficial, no som marginades, crec que les dones tenim un gran repte i per això m’agradaria assenyalar com a objectiu prioritari el que diu la filòsofa Fina Birulés: “A diferència de les relacions de poder, l’autoritat mai no es posseeix sinó que sempre és concedida pels altres”
Per poder gaudir d’aquesta autoritat m’atreviria a dir que ens cal:
- aconseguir que les dones, cada vegada més, siguem posseïdores de la cultura,
- augmentar la nostra autoestima, tantes vegades menyspreada,
- cercar i defensar sempre la veritat; que no hi hagi res ni ningú a fer-nos callar,
- conscienciar-nos de la necessitat de treballar per a conquerir arreu la paritat,
Us adoneu que és molt necessari que les dones siguem capaces d’aconseguir aquesta autoritat? Si l’assolíssim no seria quelcom que ajudaria a aconseguir la paritat? M’atreveixo a proposar que hi dediquem els nostres esforços, en primer lloc per ajudar-nos a nosaltres mateixes i després con agraïment a totes les companyes que ens han precedit al llarg dels temps i que tant han treballat i lluitat pel reconeixement de totes les dones.
És inadmissible que per comoditat, perquè pensem que ja estem bé, que hem aconseguit
algunes fites inimaginables temps enrera, ja ens podem creuar de braços. No, això de cap de les maneres, primer perquè encara hi ha molts llocs on les dones no gaudeixen del privilegi de llibertat que tenim nosaltres i segon perquè encara que, de forma submergida, a casa nostra existeix el patriarcat de manera considerable.
I finalment, perquè com diu la pròpia JC: El camí començat per les dones fa uns cent anys és, per descomptat, un camí de no retorn i també perquè no ens considerem subjectes passius, sinó perquè som persones que actuem de ple dret. Agraïm que la JC estigui convençuda que MMM és ja una obra-mare per les a les dones que escriuen; per les que la llegim també.
Si parlem de la persona-escriptora és totalment cert que necessita tenir veu pròpia, un estil que l’identifiqui i això durant molts segles s’ha vist amagat per culpa del patriarcat dominant. Però no hem d’oblidar que també s’han vist privades d’aquest ressò, les dones pintores, filòsofes, científiques, etc. Tot estava definit pel camí que marcaven els homes: pare, marit, clergue, professor...
Ara però, que en el nostre país on, en principi i de forma oficial, no som marginades, crec que les dones tenim un gran repte i per això m’agradaria assenyalar com a objectiu prioritari el que diu la filòsofa Fina Birulés: “A diferència de les relacions de poder, l’autoritat mai no es posseeix sinó que sempre és concedida pels altres”
Per poder gaudir d’aquesta autoritat m’atreviria a dir que ens cal:
- aconseguir que les dones, cada vegada més, siguem posseïdores de la cultura,
- augmentar la nostra autoestima, tantes vegades menyspreada,
- cercar i defensar sempre la veritat; que no hi hagi res ni ningú a fer-nos callar,
- conscienciar-nos de la necessitat de treballar per a conquerir arreu la paritat,
Us adoneu que és molt necessari que les dones siguem capaces d’aconseguir aquesta autoritat? Si l’assolíssim no seria quelcom que ajudaria a aconseguir la paritat? M’atreveixo a proposar que hi dediquem els nostres esforços, en primer lloc per ajudar-nos a nosaltres mateixes i després con agraïment a totes les companyes que ens han precedit al llarg dels temps i que tant han treballat i lluitat pel reconeixement de totes les dones.
És inadmissible que per comoditat, perquè pensem que ja estem bé, que hem aconseguit
algunes fites inimaginables temps enrera, ja ens podem creuar de braços. No, això de cap de les maneres, primer perquè encara hi ha molts llocs on les dones no gaudeixen del privilegi de llibertat que tenim nosaltres i segon perquè encara que, de forma submergida, a casa nostra existeix el patriarcat de manera considerable.I finalment, perquè com diu la pròpia JC: El camí començat per les dones fa uns cent anys és, per descomptat, un camí de no retorn i també perquè no ens considerem subjectes passius, sinó perquè som persones que actuem de ple dret. Agraïm que la JC estigui convençuda que MMM és ja una obra-mare per les a les dones que escriuen; per les que la llegim també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada