COMENTARIS A LA CONFERÈNCIA DE "JOSEFA CONTIJOCH"

Quants pensaments afloren al meditar el contingut de la conferència que ens va regalar la Josefa Contijoch. Personalment em resulta molt difícil ordenar-los, però tot i així vaig a intentar comentar-ne alguns del que ara mateix m’agradaria compartir amb vosaltres.

Els inicio fent un petit apunt que considero convenient tenir present, i es que el naixement del patriarcat ho és a conseqüència del final violent d’una societat governada per divinitats femenines i aquest canvi provoca l’existència d’un força dominadora vers les dones, que després de molts segles encara existeix i evidentment, en uns països més que en altres.

Si parlem de la persona-escriptora és totalment cert que necessita tenir veu pròpia, un estil que l’identifiqui i això durant molts segles s’ha vist amagat per culpa del patriarcat dominant. Però no hem d’oblidar que també s’han vist privades d’aquest ressò, les dones pintores, filòsofes, científiques, etc. Tot estava definit pel camí que marcaven els homes: pare, marit, clergue, professor...

Ara però, que en el nostre país on, en principi i de forma oficial, no som marginades, crec que les dones tenim un gran repte i per això m’agradaria assenyalar com a objectiu prioritari el que diu la filòsofa Fina Birulés: “A diferència de les relacions de poder, l’autoritat mai no es posseeix sinó que sempre és concedida pels altres”

Per poder gaudir d’aquesta autoritat m’atreviria a dir que ens cal:

- aconseguir que les dones, cada vegada més, siguem posseïdores de la cultura,
- augmentar la nostra autoestima, tantes vegades menyspreada,
- cercar i defensar sempre la veritat; que no hi hagi res ni ningú a fer-nos callar,
- conscienciar-nos de la necessitat de treballar per a conquerir arreu la paritat,

Us adoneu que és molt necessari que les dones siguem capaces d’aconseguir aquesta autoritat? Si l’assolíssim no seria quelcom que ajudaria a aconseguir la paritat? M’atreveixo a proposar que hi dediquem els nostres esforços, en primer lloc per ajudar-nos a nosaltres mateixes i després con agraïment a totes les companyes que ens han precedit al llarg dels temps i que tant han treballat i lluitat pel reconeixement de totes les dones.

És inadmissible que per comoditat, perquè pensem que ja estem bé, que hem aconseguit algunes fites inimaginables temps enrera, ja ens podem creuar de braços. No, això de cap de les maneres, primer perquè encara hi ha molts llocs on les dones no gaudeixen del privilegi de llibertat que tenim nosaltres i segon perquè encara que, de forma submergida, a casa nostra existeix el patriarcat de manera considerable.

I finalment, perquè com diu la pròpia JC: El camí començat per les dones fa uns cent anys és, per descomptat, un camí de no retorn i també perquè no ens considerem subjectes passius, sinó perquè som persones que actuem de ple dret. Agraïm que la JC estigui convençuda que MMM és ja una obra-mare per les a les dones que escriuen; per les que la llegim també.

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal




És un gran do saber expressar i agrair ser Dona amb tant poques paraules. Entenc que és una resposta molt contundent a la quantitat de vegades que ha estat menyspreada la persona per raó del seu gènere.

Des de fa molts segles que la dona ha estat denigrada tant pels filòsofs com per les respectives societats civils i no cal dir per totes les religions, si més no, per algunes que conec i molt principalment per la catòlica.

Ser conscient de la discriminació que vers la dona hi ha hagut i per desgracia encara en el segle XXI i continua havent-hi, fa que la M. Mercè Marçal conscient de la mancança de les dones, agraïa : haver nascut dona.

Què difícil és quan una persona te poder, de qualsevol tipus, adonar-se de la realitat i actuar amb responsabilitat i coherència. M. Mercè Marçal ho sabia prou bé i per això, entenc, que agraïa el do de : classe baixa.

Viure en un petit país on la cultura és reprimida, la llengua refusada i prohibida, fa que les persones que estimen la seva terra i alhora es consideren obligades a treballar per la seva defensa, agraeixin el do haver nascut en una : nació oprimida.

Finalment està clar que per poder assumir aquests tres dons, cal de totes totes, ser rebel; altrament és impossible. Por existir qui pensi que amb submissió també es poden aconseguir objectius, personalment crec que quan la finalitat és tan important, no hi ha cap més remei que ser rebel, sinó els poders de l’entorn absorbeixen els intents.

Aquesta setmana que hem recordat el “Dia internacional de les Dones” em plau haver fet aquest reconeixement a aquesta gran dona M. Mercè Marçal, que tant va treballar pel feminisme en els nostres dies. Tenim la sort de gaudir de la seva obra i això ens esperona a continuar, cadascuna en el seu lloc, la seva tasca, el que vol dir no oblidar mai, mai, que les dones aquí i arreu som persones amb igualtat de virtuts i defectes com els nostres companys, els homes, i per tant fins que no existeixi una vertadera i real paritat no hem de deixar de tenir present la responsabilitat que voluntàriament hem assumit.