FADES I BRUIXES

Avui sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
Endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

(Bruixa de dol – M. Mercè Marçal)

En l’imaginari popular diem que:

FADA.- Criatura petita, presumida, rica en sensibilitat, amant del silenci i el moviment. Algunes habiten en els prats, altres en els jardins coberts de flors... Es troben en una atmosfera que la nostra vista no pot captar.

Resumiria dient: són éssers femenins, fascinants, seductors i que malgrat no hem pogut veure, estimem. Quin goig explicar un conte de fades!

BRUIXA.- És una dona que, per mitjà d’un pacte amb el dimoni, ha aconseguit poders sobrenaturals, que utilitza en benefici propi o amb finalitats malèfiques. S’acostuma a presentar com una dona vella, lletja i dolenta.

El meu resum és: convé contraposar un tipus de dona a la fada.


De les fades, si més no pel que a mi respecta, tan sols les conec en contes més o menys bonics, positius,.. que fan de bon explicar, perquè els infants que els escolten, els permet descobrir un món màgic que sempre te molt bona acceptació.

En quan a les bruixes això ja és tota una altra història. Efectivament també serveixen per explicar contes però totalment contraris, vull dir que són per a fer por, renyar, en una paraula, es tracta de personatges negatius.

Però havent exposat el servei que fan tant les fades com les bruixes, potser convé desmitificar una mica a aquestes últimes, ja que la història no és la que normalment fem servir, sinó ben al contrari.

Durant l’edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar aquestes creences entre la població, atribuint a les bruixes totes les calamitats o per marginar, empresonar i fins tot executar-les perquè no encaixaven en l’ordre social establert.

I per què no encaixaven? Doncs perquè en la època de la Inquisició, tota dona vella, sola, pobra o amb tares físiques no era acceptada i corria el greu perill de ser acusada de bruixa i ser executada, sense cap garantia processal, després d’haver passat per dies d’interrogatoris i cruels tortures físiques. Obtenir o no una confessió, tan se valia.

El fet és que entre 1450 i 1750 moltes regions d’Europa, i sobretot Catalunya, van patir la cacera de bruixes. En total, es calcula que es van processar 110.000 persones i es van executar unes 60.000, la majoria pel sistema de la forca i d’altres cremades. A casa nostra es van produir més de 400 execucions, moltes més que a la resta d’Espanya, on només se’n van produir 107.

Una vegada més constatem que ignorància i poder, dona com a resultat una gran quantitat d’injustícies.

Ara és quan m’apropio del pont simbòlic que estableix M. Mercè Marçal per a fer-nos veure la possibilitat d’establir l’espai mític on les fades i les bruixes s’estimem.

Considero que les diferències existents entre persones, poden molt bé ser abolides si ambdós grups oposats, fan servir la intel·ligència, el coneixement i el diàleg que permeti l’intercanvi de les “escombres i varetes” i així aconseguir un món millor.

ISABEL DE VILLENA

Elionor Manuel de Villena (València 1430-1490) fou filla natural de Enrique de Villena, pertanyent a la família dels reis d’Aragó i Castella. Als quinze anys va canviar-se el nom i va entrar per voluntat pròpia al convent de la Santíssima Trinitat de les Clarisses de València, on l’any 1463 va ser nomenada abadessa I fins a la seva mort.

La seva vida de contemplació i espiritualitat la porten a escriure diferents tractats sobre la vida religiosa, malgrat que de tota la seva obra solament s’ha conservat la Vita Christi (Vida de Crist), que ha merescut un reconeixement universal. Va poder ser publicada l’any 1497 gràcies a la abadessa que la va substituir a la seva mort, Sor Aldonça de Montsoriu .

Aquest llibre va néixer com un compendi de doctrina, però va convertir-se en una de les peces importants de la literatura del segle XV (El Segle d’Or Valencià). Les escasses publicacions escrites per dones en aquella època , fa que sigui un referent extraordinari. Fou lliurat a la Reina Isabel La Catòlica.

Hi ha la creença que Isabel compartir les seves idees literàries amb el metge del convent Jaume Roig i sembla que s’ha volgut veure en la Vita Christi, una resposta a la misogínia d’aquest senyor.

Es podria dir que el seu contingut dedicat a parlar de les dones en relació directa amb Crist, va tenir com a base, per un costat els llibres apòcrifs o tradicionals, i per l’altre la influència del seu pare vers la validesa de textos no reconeguts per l’Església i també l’exalçament de la dona.

Vita Christi va molt més enllà del relat bíblic: molts capítols estan dedicats no tant a la narració dels fets de Jesús, com a descriure les ressonàncies que aquests fets tenien en Maria. Després, en el desenvolupament de la història del Crist, l’abadessa tria dels Evangelis sempre que pot, aquells passatges en els quals les dones, directament o indirecta, figuren com a coprotagonistes decisives. Maria Magdalena, per exemple, ocupa en el seu relat un lloc en extensió i en consideració, de que manca en els Evangelis. En tot moment del Vita Christi, hi ha una dona que es relaciona amb Jesús; en tot moment hi ha una dona que els sentiments i les seves paraules resumeixen l’abast o la significació de l’episodi evangèlic.

Pot una obra del segle XV considerar-se feminista? Si, si n’accepten com a definició la defensa de la dignitat de la dona. Destaca de l’Evangeli els passatges que mostren la fermesa femenina i de manera molt especial la fidelitat del col·lectiu de dones en la Passió, front a la covardia i l’abandó dels deixebles barons. Però sens dubte és la Magdalena qui personifica de manera especial la fermesa del seu sexe.

Consideracions a fer al conèixer la vida de Isabel de Villena :

PRIMERA.- Entenc que per la Maria Mercè Marçal sigui una de les seves mares literàries, si tenim en compte la seva reivindicació: necessitat de construir una genealogia pròpiament femenina, atès que la cultura universal és gairebé masculina. Ella fa una crida a les dones escriptores a no renunciar a la pròpia història i a no acceptar la invisibilitat cultural a que les ha sotmès el patriarcat al llarg del temps.

Paraules de la Maria Mercè: “Estic convençuda que només visitant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una altra mirada podem “desemmascarar” i “revelar” tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres”

El seu reconeixement a Vita Christi, ho atribueix a tres conceptes molt importants a tenir present,

1er) Dona : es gesta i es publica entre dones

2n) Femenina : perquè encara que aparentment es tracta d’una vida de Jesucrist la
protagonista és Maria, la seva mare

3er) Feminista : defensa la dignitat del gènere femení, en un intent de combatre els textos
misògins de l’època.

En definitiva: pel seu feminisme literari.

SEGONA.- Al llarg del segles tenim constància de moltes dones grans escriptores i poetesses, religioses. Per un costat entrar a un convent, era una forma de poder deslligar-se del patriarcat familiar i per altra, tenir la opció de dedicar-se pel que se sentien atretes, com podia ser l’escriptura, la música, etc.

El meu pesar és que han passat més de cinc segles i encara moltes de les coses que en aquesta obra exposa Isabel de Villena continua tenint plena vigència: encara les dones que han conviscut amb Jesús, són les grans desconegudes; encara ara falta i molt, una lectura feminista dels llibres sagrats. Acabaré dient: quan temps perdut!!